Des de fa temps, se sap que el desplegament i les exigències físiques dels jugadors no són homogènies, sinó que varien segons la posició que ocupen en el camp. Aquesta és la base dels entrenaments individualitzats, adaptats a les demandes que cada jugador es trobarà a la competició.

Tot i que hi ha diversos estudis sobre aquest tema, l’anàlisi que molts d’ells han fet d’aquestes demandes engloba només poques variables o utilitza finestres de temps molt àmplies. Per tant, hi ha el risc que no disposem de tota la informació necessària i que, en utilitzar valors mitjans, els jugadors puguin no estar convenientment entrenats i preparats per als escenaris més exigents de cada partit.

Un nou estudi elaborat per preparadors físics del FC Barcelona ha analitzat diversos d’aquests detalls amb més precisió. Els resultats i conclusions s’han publicat a la revista Journal of Sports Science and Medicine i ja s’estan utilitzant en els entrenaments de les diferents categories.

Més variables i mesuraments per captar millor la realitat

En aquest estudi, es van seguir durant una temporada vint-i-tres futbolistes del Barça B. Mitjançant una tecnologia basada en GPS i programari d’anàlisi específic es van atendre variables que poden classificar-se bàsicament en tres grups: locomotores (distància recorreguda, distàncies recorregudes a alta velocitat i esprints), mecàniques (el nombre d’acceleracions i desacceleracions d’alta intensitat) i variables metabòliques (distància recorreguda a alta potència metabòlica i potència metabòlica mitjana). A més, es va utilitzar un mètode d’observació particularment flexible i que analitza finestres de temps d’1, 3, 5 i 10 minuts, amb l’objectiu que puguin comparar-se amb les diferents tasques d’entrenament.

Els jugadors es van dividir segons la seva posició en cinc categories: laterals, defenses centrals, pivots, interiors i davanters. Es va observar, per exemple, que els que recorrien distàncies més llargues eren tant els migcampistes com els interiors però, en canvi, requerien menys situacions d’esprint, al contrari que els laterals i davanters que, en canvi, recorrien més metres a alta velocitat.

Una anàlisi detallada per a un joc de múltiples dimensions

“Una de les novetats de l’estudi és que ens ha permès comprovar que aquestes diferències apareixen en períodes de temps amplis, però també en finestres de tan sols un minut”, apunta Andrés Martín, preparador físic del FC Barcelona i primer autor del treball. En analitzar tot un ventall de variables també s’ha pogut observar com, en els moments de màxima exigència d’una d’elles, també hi ha altres activitats que ocorren i que cal atendre i entrenar. Per exemple, en els moments en què més necessitat tenen els migcampistes de desplaçar-se a alta velocitat, també solen dur a terme acceleracions i desacceleracions freqüents i intenses. O el que s’aprecia en analitzar la despesa metabòlica: tot i que és bastant similar entre davanters i centrals, en els primers es deu més a situacions d’alta velocitat i en els segons, a acceleracions i desacceleracions. La demanda en el futbol té moltes dimensions, que cal combinar en l’entrenament. Dissenyar rutines basant-se excessivament en algunes d’elles pot limitar el rendiment durant la competició.

En general, aquestes mesures estarien indicades especialment per als futbolistes que no competeixen amb assiduïtat. “Els jugadors titulars ja solen disposar de gran part de la càrrega necessària, tot i que se’ls pot afegir una càrrega més personalitzada, especialment quan el calendari ho permet”, puntualitza Martín, que afegeix que la recerca no s’atura aquí: “també volem saber com es comporta l’equip globalment, no només de manera individual, així com estudiar si els aspectes tècnics i tàctics condicionen aquestes exigències. I valorar també el risc de lesions: pensem que un entrenament més concorde a les demandes actua com a factor de prevenció.”

L’equip del Barça Innovation Hub