La sessió d’entrenament és el moment on es produeix l’intercanvi d’informació entre l’entrenador i el jugador.^1-4  Hi ha dos elements que han d’estar sempre presents:

• la reflexió, que ha de permetre comprovar si existeix connexió entre el que s’havia proposat i el que ha succeït, i que ha de servir per fer les següents propostes;
• l’observació, tant del comportament propi com dels companys i de l’entrenador.

La construcció de la sessió ha de partir d’una selecció per part de l’entrenador de l’objectiu a aconseguir pels jugadors. Es tracta de fer la construcció pràctica de la sessió, proposant exercicis que generin unes condicions d’aprenentatge que permetin l’automillora dels esportistes. Una vegada proposades les tasques, els jugadors han de realitzar l’execució pràctica per a obtenir les vivències motrius desitjades pel tècnic. A continuació, l’observació pròpia, la dels companys i de l’entrenador i la reflexió conjunta han d’ajudar a valorar si s’ha aconseguit l’objectiu de la sessió.

L’entrenament en els esports d’equip no consisteix tan sols a triar un objectiu i portar-lo a la pràctica. El feedback, l’observació y la reflexió són elements molt rellevants per a millorar als jugadors. El jugador ha de ser el centre de la sessió.

La sessió d’entrenament haurà de complir algunes condicions per a poder millorar al jugador:

• L’esportista arriba a identificar i reconèixer clarament l’únic objectiu de la sessió.
• L’objectiu queda en evidència afegint-li un determinat significat. Una mateixa informació pot tenir dos significats diferents per a dos jugadors. És necessari identificar com interpreta cada esportista el que vol entrenar el tècnic.
• Existeix un ambient de comunicació i interacció durant la pràctica. Quanta més comunicació i interacció, major serà l’aprenentatge.
• Té lloc una auto observació. La valoració personal (o grupal) de les reaccions que produeix la pròpia actuació és essencial per a aconseguir l’objectiu de la sessió.
• Cal aconseguir una connexió de la pràctica amb l’entorn social i cultural dels jugadors.

La sessió d’entrenament hauria de tenir tres parts fonamentals: l’activació (o escalfament en una terminologia més tradicional), l’activitat (o part central) i la teorització (o tornada a la calma).

L’activació suposa el primer contacte entre l’entrenador i el jugador, i entre aquest i l’entorn on intervindrà. Consta de dos subfases que no es realitzen successivament, sinó que es van alternant: la informació i els exercicis d’activació. La subfase informativa té com a objectiu principal que el jugador conegui l’objectiu i que se senti atret per aquest, que gaudeixi i desitgi aconseguir-lo. L’entrenador ha d’activar a l’esportista i després fer una proposta de l’objectiu i informar quina mena de pràctica es farà per a això. D’aquest objectiu ha de sorgir una identificació del que es vol aconseguir i desenvolupar una pràctica que centri l’interès. També serveix per a desenvolupar i conèixer el clima d’interacció del grup: què és el que farem, on estarem, quin material, etcètera. Els exercicis activadors relacionen l’objectiu amb la pràctica. Suposen un primer assaig de com aconseguir l’objectiu. Es tracta d’aconseguir diverses coses: estimular les relacions interpersonals o intergrupals, despertar l’interès del jugador en l’objectiu de la sessió, despertar preferencialment els sistemes de l’esportista que seran demandats a continuació i reconèixer l’espai. La metodologia mai és la mateixa. Depèn de l’observació de l’entrenador i dels ànims dels jugadors.

L’activitat presenta les tasques/vivències que seran posades en pràctica per a aconseguir l’objectiu desitjat. Aquesta pràctica no consisteix tan sols en l’execució física del jugador, també cal tenir en compte la comunicació que s’estableix entre l’entrenador i els jugadors i entre aquests. Bàsicament, l’activitat consisteix en la realització de l’objectiu que ja ha estat estimulat en la fase d’activació. Cadascuna de les tasques ha de contenir diversos moments:

• Moment 1. Presentació de la tasca.
• Moment 2. Temps de pràctica.
• Moment 3. Reflexió.

Gràcies a aquesta metodologia, el jugador ha d’acabar sent responsable del seu aprenentatge. L’entrenador ha de proposar les condicions de les tasques, però és l’esportista el que ha d’acabar amb la seva execució i reflexió automillorant-se. La fase de reflexió de la tasca ha d’ajudar a entendre si s’ha cobert l’objectiu, les raons per les quals s’ha aconseguit o no i la proposta de variants en l’exercici o en la manera d’actuar.

La teorització s’ha de realitzar quan s’ha acabat la sessió. La finalitat d’aquesta fase és acabar per aconseguir l’objectiu de la sessió. No és l’objectiu que hagi proposat l’entrenador, sinó el significat de l’objectiu per al jugador. La qual cosa suposa una determinada optimització dels sistemes de l’esportista. L’entrenador sap que s’ha complert l’objectiu amb la comunicació que el jugador fa. Es tracta no sols de quantificar el que ha succeït, també és molt rellevant la percepció subjectiva dels esportistes.

Amb jugadors d’alt nivell i amb una cultura esportiva elevada, es tracta que aconsegueixin durant la sessió observar + optimitzar + veure la necessitat. Si els jugadors són capaços d’identificar possibles línies de millora, quina activitat ha de ser reforçada i quina projecció té el comportament treballat, l’objectiu de la sessió s’ha aconseguit. La comunicació de l’entrenador ha de permetre l’aportació dels esportistes. Amb jugadors en fases inicials, l’entrenador ha de guiar molt més la fase de reflexió i ajudar-lo a valorar el seu propi comportament i el dels seus companys i relacionar-lo amb l’objectiu de la sessió.

En les metodologies més tradicionals, l’entrenador utilitza una metodologia més directiva on a penes hi ha espai perquè el jugador intervingui i aporti la seva visió personal del que està passant en la sessió. L’execució de la tasca és pràcticament l’únic mitjà mitjançant el qual es pot aconseguir l’objectiu de la sessió. En una metodologia que comprometi el jugador, l’entrenador ha de proposar unes condicions de pràctica que ajudin l’esportista a automillorar-se i a reflexionar sobre la pràctica. El futbol i els esports d’equip són massa canviants per a permetre jugar sense comprendre per què succeeixen les coses i com es poden alterar.

Referències:

¹ Seirul.lo, F. (2009). Una línea de trabajo distinta. Revista de Entrenamiento Deportivo, 23(4): 13-18.

² Seirul.lo, F. (1998): Valores educativos del deporte en D. Blázquez (ed): La iniciación deportiva y el deporte escolar (2ª edición), pp. 61-75, Barcelona: INDE.

³ Seirul.lo, F. (2010). Estructura sociafectiva. Documento INEFC – Barcelona. Tomado de: http://www.motricidadhumana.com/estructura_socioafectiva_doc_seirul_lo_Outline_drn.pdf

⁴ Lago Peñas, C. y Seirul.lo, F. (2021). La dirección del entrenamiento y el partido en el Fútbol y los Deportes de Equipo. Próxima publicación.