Malgrat l’interès creixent que hi ha per l’esport paralímpic, la investigació del rendiment en competicions amb cadira de rodes encara no està gaire avançada. Dos d’aquests esports són el bàsquet i el rugbi, i tots dos es juguen en una pista de bàsquet. Gran part dels estudis realitzats s’han centrat en el primer, però encara no existeix, en cap cas, un marcador senzill i fiable de l’estat físic dels jugadors que permeti avaluar i seguir amb seguretat i comoditat els diferents programes d’entrenament.

Un grup d’investigadors, entre els quals es troben Adrián García Fresneda, professor al TecnoCampus de Mataró i preparador físic de la selecció espanyola de rugbi amb cadira de rodes, i Gerard Carmona, investigador de l’Àrea de Rendiment del FC Barcelona, han demostrat recentment la fiabilitat de “l’empenta de sortida” com a marcador de l’estat físic dels esportistes i la relació que té amb la capacitat d’esprint. Els resultats també són extrapolables al bàsquet i es publiquen a la revista The Journal of Strength & Conditioning Research.

Buscar la senzillesa per millorar l’eficàcia

“Fins ara no teníem cap test a la pista per avaluar l’entrenament”, comenta García Fresneda. “Fèiem servir proves de laboratori, però requereixen molt de temps i, a més, els resultats no són directes, sinó que s’han d’extrapolar”. El que buscaven era l’equivalent amb cadira de rodes del conegut test de Bosco, que avalua, per mitjà de salts verticals, les característiques i capacitats de les fibres musculars de les cames.

La hipòtesi del treball era que tant “l’empenta de sortida” o “primera remada” (InitialMaximum Push-Rim Propulsion, IMPRP per les seves sigles en anglès) com la capacitat d’esprint en 12 metres podien servir com a marcadors de l’estat físic dels esportistes. L’últim d’aquests marcadors s’havia estudiat en jugadors de bàsquet, però la fiabilitat del test encara no estava definida. Amb aquest objectiu, es van estudiar 16 jugadors de rugbi amb cadira de rodes i se’ls va realitzar dos tipus de proves: d’una banda, es van analitzar els paràmetres mecànics de l’empenta de sortida mitjançant un encoder, una mena de corda que mesura en tot moment la velocitat, la força i la potència. De l’altra, es va estudiar la capacitat d’esprint a 3, 5 i 12 metres amb un radar. Es va calcular la variabilitat entre repeticions per estudiar la fiabilitat de cada test i es va examinar la correlació entre el primer impuls i l’esprint, amb l’assumpció lògica que un depenia en gran part de l’altre.

Les mesures de variabilitat es van mantenir baixes, la qual cosa fa pensar que es tracta d’un test fiable i que, a cada repetició, els valors obtinguts són qualitativament similars. A més, la primera remada explicava entre el 60% i el 80% de la capacitat d’esprint, en especial a 3 i 5 metres, “que són les distàncies que més es repeteixen durant el joc”, subratlla García Fresneda.

“L’estudi és important perquè ens serveix com a indicador del rendiment mecànic durant la impulsió, el gest bàsic per al desplaçament. És un test senzill, fiable i específic que permet monitorar el rendiment de l’esportista”, assegura Carmona. “Ja l’utilitzem per comprovar les nostres hipòtesis d’entrenament”, apunta García. L’aplicació d’aquest test servirà per investigar els programes més eficaços, tenint en compte també que encara no es coneixen prou bé els grups musculars implicats en el primer impuls i que poden variar segons la positura i el grau de discapacitat.

Els resultats són, a més, completament extrapolables al bàsquet, ja que “tots dos esports es juguen a la mateixa pista i en tots dos cal fer acceleracions de la magnitud més gran possible”, explica Carmona. “Fins ara, no hem tingut constància de cap altra prova d’aquestes característiques en l’àmbit d’aquests dos esports amb cadira de rodes”, completa.

L’equip Barça Innovation Hub