La capacitat dels jugadors de rugbi per realitzar esforços intermitents d’alta intensitat s’associa amb una càrrega de treball més elevada (TL, per les seves sigles en anglès) desenvolupada durant els partits.
Per aquest motiu, s’estan creant noves línies d’investigació amb la finalitat de determinar factors de risc i intentar reduir així la incidència de lesions.
“La gestió de la càrrega” ha esdevingut una frase popular en l’esport d’alt rendiment.
En el bàsquet, com en qualsevol altre esport professional, la possibilitat d’un canvi en el paradigma mèdic constitueix una notícia de gran transcendència.
Les lesions són una de les preocupacions centrals en l’àmbit de l’esport, ja que representen la principal causa d’interrupció en la preparació de l’esportista.
L’evolució de l’esport d’elit exposa els jugadors a càrregues d’entrenament cada vegada més altes, calendaris de competició saturats i períodes de descans més curts.
Un jugador de bàsquet duu a terme aproximadament mil accions de mitjana en un partit i, com a mínim, una de cada deu requereix una alta intensitat. L’anàlisi detallada d’aquestes demandes físiques permet optimitzar els entrenaments, millorar el rendiment i disminuir el risc de lesions.
Si es coneixen cada vegada millor els beneficis de la càrrega d’entrenament, es podria formar algun dia un esportista “irrompible”? Un article recentment publicat al British Journal of Sports Medicine va unir els esforços d’investigadors i professionals per abordar aquesta qüestió.
Un editorial publicat a la revista The Orthopaedic Journal of Sports Medicine —en el qual han participat membres dels serveis mèdics del club— proposa considerar l’arquitectura íntima de la zona afectada, valorar la matriu extracel·lular com un element fonamental en el pronòstic de la lesió.