Els músculs isquiotibials són de gran importància en esports com el futbol. No només per la seva implicació clau en la capacitat d’esprint, sinó també perquè les lesions musculars d’aquests grups són les més freqüents i comporten baixes competitives de nombrosos dies en equips professionals. L’exercici nòrdic per als isquiotibials és un exercici de tipus excèntric que ha esdevingut molt popular, especialment perquè pot reduir el risc de lesió. No obstant això, no hi ha gaires proves d’una teòrica influència en la millora de la velocitat.

Per comprovar-ho, un grup multidisciplinari d’investigadors i preparadors —entre els quals es troba Marc Guitart, del FC Barcelona— ha dut a terme un estudi per analitzar la influència d’aquest tipus d’exercicis introduint-los en la rutina d’entrenament de diferents equips. Les conclusions són una mica contraintuïtives, però evidents: la millora de la força aconseguida no es tradueix directament en una millora de la capacitat d’esprint. L’estudi el publica la revista d’accés obert Plos One.

Un estudi ampli i sorprenent

Es va treballar amb 50 jugadors pertanyents a plantilles filials de tres equips diferents, de les quals es va fer un seguiment durant 15-17 setmanes, gairebé mitja temporada. Una va continuar amb els entrenaments habituals. Les altres dues van introduir una rutina progressiva basada en exercicis de tipus nòrdic per als isquiotibials, que consisteixen a “tenir els genolls recolzats a terra i fixats per un company, i deixar-se caure cap endavant mantenint el cos recte i en bloc. Aquest descens amb una extensió controlada dels genolls implica l’activació excèntrica de la musculatura isquiotibial”, detalla Guitart. La diferència entre les dues darreres plantilles és que una ja havia introduït aquests exercicis la temporada anterior, de manera que només continuava amb la rutina establerta.

Un cop acabat aquest període es va analitzar la capacitat d’esprint a diferents distàncies, així com la força desenvolupada amb aquest tipus d’exercicis excèntrics. El grup que els havia aplicat per primera vegada va augmentar la força, tant l’absoluta com la relativa a la massa corporal. Tanmateix, les prestacions de velocitat no van millorar més que les del grup de control, el qual havia mantingut la rutina habitual. Pel que fa a la plantilla que ja havia practicat aquest tipus d’exercicis la temporada anterior, només va incrementar la força relativa a la massa corporal, no l’absoluta. Tot i que va progressar una mica més en la capacitat d’esprint als 20 metres, aquesta millora no es relacionava amb la força relativa adquirida.

Conclusions, aplicacions i nous estudis

“Amb aquest treball ens proposàvem estudiar els efectes d’un exercici de força de tipus nòrdic en la capacitat d’esprint dels jugadors de futbol”, resumeix Guitart, “i la conclusió és que no hi ha cap relació directa”. Aquests resultats contradiuen dos estudis anteriors que sí que hi trobaven una associació, però eren treballs més petits i més a curt termini.

En canvi, “sí que hi ha molta bibliografia referent a la utilitat d’aquest tipus d’exercicis en la prevenció de lesions musculars”, afegeix Guitart. Segons aquest treball, els jugadors que tenen experiència en aquest entrenament amb prou feines milloren la capacitat de força, segurament perquè la càrrega depèn de la massa corporal pròpia, que gairebé no varia. Per aquest motiu, proposen utilitzar estímuls diferents al llarg del temps, com per exemple amb l’ús d’aparells d’inèrcia rotacional.

I les investigacions no s’aturen. “Ara ens centrem més aviat en estudis de tipus multidisciplinari que en els d’un exercici concret”, explica Guitart. “Analitzem sobretot el control de la càrrega i de la complexitat que té en l’exercici, tant en el treball de força com en l’exercici optimitzador de camp”, anuncia.

L’equip del Barça Innovation Hub