El metavers està en boca de tots. Les grans marques no han esperat per començar les seves proves i el món de l'esport ha fet ja els seus primers passos.
El metavers està en boca de tots. Les grans marques no han esperat per començar les seves proves i el món de l'esport ha fet ja els seus primers passos.
Tradicionalment, els esports femenins han estat deixats de banda en comparació amb els esports masculins. Com pot la visibilitat ajudar a atreure més espectadors? Estan millorant els números?
Qualsevol estadi esportiu té ingressos directes i indirectes. Els més evidents són els primers: la venda d’entrades, el lloguer d’instal·lacions, l’explotació de les àrees de menjar i beguda, la botiga del club, el tour, i qualsevol altra activitat comercial o dedicada a l’entreteniment. Els segons, no menys importants, són els drets de retransmissió, els drets comercials i d’esponsorització. Tots dos són igual d’importants, amb independència dels diners que generin, perquè depenen directament els uns dels altres. I si el model de negoci no està ben dissenyat per explotar-los, no servirà de res construir l’estadi més espectacular del món.
Originalment, l’esport ha tingut com a principal font de negoci la venda d’entrades a esdeveniments en directe. Amb el desenvolupament de la tecnologia, quan es va posar en marxa la revolució televisiva, els drets de retransmissió van augmentar exponencialment la rendibilitat d’aquests espectacles. No obstant això, el producte continuava sent el mateix de manera inalterada.
Els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 no només es recordaran per la pandèmia del coronavirus, també seran recordats per ser els més cars de la història, els de menor audiència, i els que més han augmentat el rebuig de noves ciutats a acollir-los. Tot i això, la veritable novetat van ser les àrdues negociacions per ajornar-los o cancel·lar-los, que van continuar fins a l’últim minut. Tota una lliçó per a la Sports Governance que ha donat encara més rellevància al perfil dels experts que es necessiten per a la presa de decisions.
Els reis tailandesos regalaven als seus enemics elefants blancs amb l’objectiu de portar-los a la ruïna, perquè era un animal costós i car de mantenir. Que a més no produïa res. D’aquí ve l’expressió que avui apliquem a les instal·lacions esportives que, després d’una alta inversió inicial passen a estar en desús. O en el millor dels casos a tenir un nivell d’activitat molt baix.
L’estreta relació que existeix entre la ment i el rendiment físic es fa més evident a mesura que la ciència esportiva avança en la seva recerca. Per exemple, un estudi recent publicat a la revista Retos de la FEADEF (Federació Espanyola de Docents en Educació Física) sobre la relació entre les capacitats motores i mentals concloïa que una alta resistència cardiorespiratòria s’associa amb una major memòria, càlcul matemàtic, velocitat de raonament lingüístic i creativitat en els adolescents, independentment de la seva edat i sexe.
Al llarg de la història han aparegut diferents estratègies de vendes i màrqueting per involucrar els aficionats i consolidar-los com a ‘súper aficionats’. Fa relativament poc, però, les estratègies han canviat radicalment en passar al format digital, però la seva essència no ha variat.
La càrrega d’entrenament és un dels factors més importants en l’àmbit esportiu, ja que d’ella en depèn que aconseguim o no les adaptacions desitjades. La càrrega d’entrenament pot ser dividida en càrrega externa o interna, sent la primera el treball completat per l’esportista (ex., distància, nombre d’esprints, etc) i la segona la resposta fisiològica o psicològica (ex., pulsacions, nivells de lactat, esforç percebut) imposada per la càrrega externa.
La distància física és una de les mesures més importants per a prevenir el contagi pel SARS-CoV-2.1,2 No obstant això mantenir la distància interpersonal recomanable no és possible en la majoria dels esports, inclòs el futbol. Així, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera als esports d’equip com a esports d’alt risc COVID-19 a causa del contacte físic i a la proximitat entre els jugadors.3 No obstant això, l’evidència científica que suporta la probabilitat de propagar el virus durant un partit de futbol és limitada. Pot ser considerat el futbol com un esport d’alt risc?
Els viatges formen part del dia a dia de nombrosos esportistes, especialment dels esportistes d’elit. Així, és comú que els esportistes facin freqüents viatges de curta durada cada setmana, i fins i tot alguns viatges de llarga durada (>3 hores) de manera puntual. Els viatges, encara que són necessaris en moltes ocasions, poden tenir efectes negatius per a la salut i el rendiment dels esportistes.